Qualsevol de nosaltres (o si més no els que vam cursar l’EGB, BUP i COU) recorda la manera com, en la gran majoria de les situacions, ens feien treballar a l’escola o a l’institut. L’estructura de les classes acostumava a ser sempre la mateixa. Aquell professor o professora arribava a l’aula, i després d’haver aconseguit una mica d’ordre, iniciava la seva explicació teòrica del tema que estava previst per aquell dia. Aquella explicació sovint anava acompanyada d’un llibre de text, el qual anava marcant l’ordre de l’explicació. Finalitzada l’explicació, i les preguntes que haguessin pogut sorgir (no n’acostumava a haver-n’hi gaires, o si més no, gaires de pertinents o interessants), se’ns “convidava” a fer els exercicis (gairebé sempre d’aquell llibre de text que dèiem) relacionats amb el marc teòric exposat. Aquells exercicis, amb sort es podien acabar a la mateixa classe, i si no, s’havien d’acabar a casa. Fos com fos, només quedava fer la correcció dels exercicis a classe, i llestos! Cap a un altre tema. I al final de tot plegat, què ens havia quedat? Doncs la veritat, crec que no gran cosa, barrejada amb una desmotivació creixent. Un drama, vaja. Davant d’aquesta realitat crec necessari preguntar-nos: Perquè aquesta manera de treballar deixava aquest regust de boca? Perquè podem afirmar que no acabava de funcionar? Des de la meva modesta opinió crec que això era així perquè res del que fèiem sorgia d’un interès nostre, d’una inquietud o pregunta que ens haguéssim pogut formular. Les respostes que ens donaven responien a preguntes que el mateix sistema educatiu es formulava, i no pas a les que l’alumnat realment podia plantejar-se. I clar, quan un no és el que formula la pregunta, sovint la resposta no li genera cap interès.
I si pogués ser l’alumnat el que es formules les preguntes per tal que a posteriori poguessin obtenir les respostes? Què passaria?
Aquesta reflexió és la que aborda una de les metodologies d’aprenentatge competencial: L’Aprenentatge Basat en Problemes (ABP). L’ABP és una estratègia d’ensenyament que el que buscar és invertir l’ordre dels processos tradicionals d’aprenentatge. Aquells processos que al paràgraf anterior m’he pres la llicència de definir com “un drama”. Enlloc de procedir amb una primera definició d’objectius, per passar a continuació a treballar el conjunt de continguts que conformen el marc conceptual que es pretenen treballar per acabar, en el millor dels casos en una aplicació del coneixement adquirit en el marc de la resolució d’un problema o situació, l’ABP parteix justament d’això últim: un problema o situació, derivada del mon real. Un cop definit el problema i el context de la situació en la què es troba, l’alumnat, per ell mateix es veu obligat a delimitar els coneixements que tenen d’entrada, i el que necessitarien per tal de poder resoldre el problema. Aquí, des del meu punt de vista, ja hi ha un dels punts més determinants de l’ABP: Si ells defineixen el contingut que els hi caldria per poder resoldre el problema, això els converteix en els primers interessats a treballar-ho, i per tant a dur a terme un aprenentatge actiu, enlloc del passiu que vam dur molts dels de la meva generació.
I tal com he indicat anteriorment, l’ABP és una metodologia d’aprenentatge competencial, ja que l’alumnat, al mateix temps que treballa sobre un marc conceptual concret, assimilant-lo a través de l’experiència, desenvolupa una sèrie de competències transversals (anàlisi, recerca d’informació, treball en equip, gestió del temps i dels terminis, comunicació oral i escrita, autonomia, etc) que els seran molt necessàries al llarg de la seva vida professional, sigui quina sigui.
Aquesta inversió dels processos tradicionals d’aprenentatge, a la vegada també modifica els rols existents dins d’aquest procés d’aprenentatge. L’alumnat passa a ser protagonista del seu aprenentatge enlloc d’un mer espectador. Els docents assumeixen un paper de facilitadors del procés d’aprenentatge, i no com a font única d’informació.
Si som capaços de generar processos d’aprenentatge significatius amb el nostre alumnat, permetrem que ells mateixos es vulguin respondre les seves pròpies preguntes, i per tant, que converteixin el seu desenvolupament en un procés volgut i sentit.